i després de la nevada...

... no hi ha paraules

Ullets de Santa Llúcia

Quan arriba el setembre les platges es van buidant de gent; els que lloguen gandules, patins d'aigua, caiacs, etc. acaben la temporada de negoci; els "xiringuitos" es desmunten, les dutxes deixen de rebre aigua i sembla que la soledat caurà damunt la sorra, inexorable, silenciosa, furtiva. Però no, no us cregueu tot el que us diuen; no us penseu que la platja d'hivern és solitària i trista, no. Ara la platja convida a passejar-hi, a llegir tranquil•lament, a trepitjar la sorra tèbia, a prendre el sol amb suavitat, a mullar-te els peus i les cames a l'aigua freda, freda, a banyar-t'hi si ets més agosarat (i n'hi ha d'agosarats!!!); és l'època en que el sol t'acarona suaument, amb delicadesa; el mar et parla, a tu; té temps per saber que ets allà, que l'has anat a veure, a barrejar-te amb les seves aigües. Les onades et porten caragolines, ullets de Santa Llúcia i t'entretens observant la sorra i els seus tresors. I no estàs sola, hi ha més gent com tu, que gaudeix amb aquestes petites coses, petites però penetrants, que et fan sentir viva. I quan t'has amarat de tota aquesta tendresa i t'has relaxat i deixat portar pel vol de les gavines, destapes una ampolla de cava i la comparteixes amb els amics; i munteu junts la paradeta per dinar; i munteu una tertúlia amb aquells amb qui us trobeu cada cap de setmana. I quan el sol comença a anar de baixa, potser has fet una petita migdiada, o potser has agafat la caixeta amb l'ull de vidre i has immortalitzat tot allò que et penetra la retina i no vols deixar escapar. Aquesta és la meva platja tranquil•la, d'aigües calmes uns dies i enfervorides d'altres, d'onades d'escuma blanca.

Oh arbre Sant...

S'han acabat les festes de Nadal, o d'hivern, no ho haurem de dir així a partir d'ara?
Carrers engalanats amb llums ecològics, botigues amb els seus pessebres, les seves garlandes de llums i decoracions diverses, els "Pares Noel" tocant la campana davant de certs establiments, els balcons il•luminats i amb "Pares Noel" penjats a la barana, els arbres de Nadal que veiem en alguns portals i a través d'algunes finestres.
Arbres de Nadal he dit? Fixeu-vos en l'esplendorositat dels arbres que l'Ajuntament ens ha posat repartits per la ciutat. Es componen d'un seguit de plaques reflectants, distribuides damunt d'una estructura en forma de con. De dia es veu una mena de superfície tornasolada sense cap mena de gràcia. De nit s'hi poden veure unes tires de llumets de color blau i groc que envolten el con, com els paral•lels envolten el globus terraqui. Els llums en qüestió fallen més que una escopeta de fira.
Per acabar-ho d'adobar, l'arbre està envoltat de tanques metàl•liques, talment com si d'una obra a mig fer es tractés.
I jo dic: si volen protegir-lo i que ningú no s'hi acosti, no quedaria més ornamental amb una tanca de fusta, ben feta, (com si fos feta expressament per a l'ocasió), i ben distribuida; doncs sembla que no, que amb unes tanques de les habituals de l'ajuntament i, ni tan sols formant un cercle més o menys regular, ja n'hi ha prou.
És clar, sóc massa exigent, o massa... no ho sé.

Bé, sort encara que també van distribuir uns galets gegants, amb llum interior, que tenien la seva gràcia. Vaja, la gràcia la van perdre el dia en que vaig veure que tenien patrocinador, una certa gallina del color de la neu.
Ja ho veieu, la pela és la pela.

Així som els humans

Suposo que les imatges parlen per elles mateixes.

Dia 24 de maig de 2009. Som al pantà de Sau. Aquest cap de setmana hem fet la sortida de pares del cau. Aquest matí estava prevista una petita excursioneta fins al pantà de Sau, a la riba del qual es faria la reunió amb els caps i després dinariem. Donat que no ens hem pogut quedar a dinar on teniem previst, per circumstàncies que no vénen al cas, hem anat un xic més enllà, on ens han dit que hi havia una mica de platgeta i podriem estar bé. La platgeta en qüestió és aquest paratge desolador i depriment.

Què ho fa que els humans anem deixant aquest rastre per allà on passem? És perquè el nostre olfacte és incapaç de seguir un rastre olorós, com tants altres mamífers? Som tan prepotents que hem de deixar constància de que hem estat a tal o tal altre lloc?

El problema gros de tot això és que els qui embruten són els adults que se suposa que han de donar exemple als infants, futur de la nostra societat. Si no comencem per educar als educadors, no arribarem enlloc de profit. Com volem que algú aprengui a separar les deixalles segons les seves característiques (paper, vidre, plàstic, orgànic) si ni tan sols sap que són deixalles, que no són guarniments de la natura?

Preu per preu, sabates grosses...

Al barri de Les Corts estan arranjant el carrer Emèrita Augusta. A la cantonada amb l'Avinguda Madrid hi han posat un rètol anunciant les obres.

Calia un rètol d'aquestes dimensions?

Si és que som desmesurats en tot. I, algú es va adonar de que la part escrita del rètol quedava tapada quasi per complet per l'arbre que hi ha al davant?

Ah, bé, des d'aquesta perspectiva es veu millor...

Aquestes fotos van ser fetes el dia 18 de novembre de 2008, quan encara hi havia fulles a l'arbre. A dia d'avui, l'arbre és pelat i permet veure més part de lletres.
Sembla que en aquest país fem les coses sense pensar. Ara toca així i tan li fa si és escaient o no... toca i prou.
Fa un parell o tres d'anys que van asfaltar el carrer on treballo i van eixamplar les voreres. Van deixar una via d'aparcament i una de circulació. El carrer fa una corva i la van deixar tan estreta que l'autobús tocava la vorera i fins i tot hi havia de pujar. Van haver de treure la pedra del canto i canviar-la per una altra d'esviaixada, que permetés més espai per als vehicles pesants. Tot i que s'havia advertit de que això passaria al cap d'obra i als enginyers... No n'aprendrem mai.

L'escombra

Dimecres 17 de setembre de 2008, 07:40 hores. Els escombriaires fan la seva feina. De fet, no sé si fan la seva feina o simplement empenyen una escombra i arrepleguen alguna cosa que, casualment, es troba en el seu camí; el de l'escombra, és clar.

Les escombres que duen no són cap meravella, però amb una mica de bona voluntat es pot aconseguir un bon resultat. La persona en qüestió ha passat l'escombra (que, per si no ho sabeu, és corvada) per la part corva per damunt d'un paper; el paper ni s'ha mogut; ha insistit sense èxit. Potser si ho hagués provat girant l'escombra i passant-hi les puntes hauria obtingut més bons resultats. Finalment, hi ha l'opció d'ajupir-se i agafar-lo amb la mà.

Quatre passes més enllà hi havia el sot d'un arbre amb la terra arrossegada fora, cap a la vorera i escampada per les rajoles; no hi ha manera de recollir la brossa sense necessitat d'escombrar la terra cap a fora del seu lloc? És cert que ajupir-se costa però… Suposo que deuen pensar que pel sou que cobren ja fan prou. Tot són maneres de veure les coses. Potser si la majoria treballés bé tindrien més força per demanar estar més ben remunerats. O potser ni tan sols així milloraria llur retribució. La conclusió de tot plegat és que, malgrat l'acció dels serveis de neteja, Barcelona continua estant bruta i deixada.

També hi ha la contra; si els ciutadans fossin més cívics, no caldria ajupìr-se a recollir els papers, les restes de cigarretes i tota mena de deixalles que els bípeds de la ciutat deixen anar sense miraments.

Podria, encara, extendre'm explicant la meva experiència dels dies de platja però, no cal ser redundant.

L'altra cara de la moneda.

Si us heu llegit l'apunt del civisme entendreu el perquè d'aquest títol.
Diumenge, 07:45 hores, estació de metro Sants Estació. Entrem al vagó. Fa una pudor d'alcohol (i no de cremar precisament) que tomba d'esquena; els peus s'enganxen a terra a cada pas i deixen anar un soroll com nyec, nyec. Aneu a saber quants diferents líquids deuen haver estat abocats en el transcurs de la nit.
I jo em pregunto: Qui no ha agafat una borratxera d'aquelles que perds el món de vista? Sí, segur que molts no l'heu agafada mai, però d'altres segur que sí. Ara bé, d'això a que cada cap de setmana (el fet que us explico avui l'he constatat en més ocasions) al metro sembli que s'hi hagin destil·lat litres i litres de licor i que n'hagi anat a parar més a fora que a dintre (tot per terra), hi ha una certa distància. És necesari arribar a aquest extrem per a gaudir d'unes hores de lleure? Potser sí que em faig gran, o potser n'he estat sempre, ja que mai no he tingut necessitat d'excedir-me d'aquesta manera dissabte rera dissabte.
De tota manera, cadascú que faci el que li sembli, però a casa seva; no cal que els altres haguem de patir els seus excessos. Malgrat tot, nosaltres hem anat a la nostra bola (com es diu ara) i ens ho hem passat la mar de bé: Collserola és preciós.

http://www.fontscollserola.com/