Sembla que en algun peatge ens volen fer practicar el bàsquet.
Passes la barrera, després de pagar, o no, i abans d'incorporar-te de nou a l'autopista, a la vorera de la dreta, hi ha papereres i senyals de prohibició d'estacionar amb fletxa a dreta i esquerra. És evident que per utilitzar les papereres has de fer llançaments propis de l'esport del bàsquet.
dimecres, 12 de desembre del 2012
dimecres, 13 de juny del 2012
M'ha fet tristesa...
Aquest matí, a la sala d'espera de consultes externes d'un hospital, un infermer estava explicant a la gent que es necessita sang i els animava a que anessin a donar-ne; que era poca estona i farien un bé als malalts necessitats. Els ha indicant on estava ubicada la unitat corresponent i ha començat a marxar. S'ha aturat i ha reprès l'explicació. Ha dit: "A més, avui tenim regals; per als qui vingueu a donar sang tenim un regal. No sé si compreu a La Sirena però tenim vals descompte". M'han agafat ganes de plorar. Tan poc cívics som que fins i tot per a aixó se'ns ha d'incentivar amb regals?
Sempre he pensat que un país que necessita tenir mols jocs d'atzar, loteries, etc. és que va molt malament econòmicament. Un país que necessita que les empreses, el bancs, hagin d'incentivar les compres i les contractacions a base de regals, és que va molt malament econòmicament. Però això d'avui m'ha demostrat que el país va molt malament cívicament i solidària. I jo que en voldria donar, no puc. Que trist que és tot plegat.
divendres, 19 d’agost del 2011
sentir vs escoltar
Ja fa bastants anys, de tant en tant en alguna conversa en castellà sortia un "no te escucho bien", quan en realitat el que es volia dir era "no te oigo bien"; aquella persona ja tenia, ja, la voluntat d'escoltar però no arribava a sentir res per molt que s'hi esforçava. Per tant, no sentia però sí que escoltava.
La cosa cada vegada és més preocupant. Fa un o dos anys vaig començar a constatar que aquest fet es donava molt més sovint i des de fa uns mesos, m'he adonat que a alguns catalans també els passa; de fet, fa bastants mesos que només trobo gent maleducada que no escolta, no sé si hi sent, però el que és segur és que no escolta. Ja no trobo ningú que no hi senti, ni en català ni en castellà. Veus algú que parla per telèfon i de sobte sents "no t'escolto" i penses: doncs penja i no li facis perdre el temps si no el vols escoltar; però, es clar, el que aquesta persona volia dir és que no l'està sentint. També m'he trobat amb algú que està fent proves de so per a alguna conferència i ben eixerit agafa el micròfon i etziba un "s'escolta?" i jo que entre dents contesto "d'escoltar s'escolta, si més no jo t'escolto, però no se sent gaire bé".
Em sembla que hem pedut un verb; algú m'ajuda a cercar-lo?
La cosa cada vegada és més preocupant. Fa un o dos anys vaig començar a constatar que aquest fet es donava molt més sovint i des de fa uns mesos, m'he adonat que a alguns catalans també els passa; de fet, fa bastants mesos que només trobo gent maleducada que no escolta, no sé si hi sent, però el que és segur és que no escolta. Ja no trobo ningú que no hi senti, ni en català ni en castellà. Veus algú que parla per telèfon i de sobte sents "no t'escolto" i penses: doncs penja i no li facis perdre el temps si no el vols escoltar; però, es clar, el que aquesta persona volia dir és que no l'està sentint. També m'he trobat amb algú que està fent proves de so per a alguna conferència i ben eixerit agafa el micròfon i etziba un "s'escolta?" i jo que entre dents contesto "d'escoltar s'escolta, si més no jo t'escolto, però no se sent gaire bé".
Em sembla que hem pedut un verb; algú m'ajuda a cercar-lo?
O2 (oxigen)
De vegades no saps què et passa, gaudeixes de la natura que t'envolta però no acabes de saber ben bé què és el que et manca. Ha arribat el moment de fer un gir, de canviar d'aires. Durant un dies hem canviat la nostra Mediterrània per uns Pirineus verds i humits, curulls d'una altra mena d'oxigen, que t'embriaga i et permet caminar hores i hores, pujant i baixant, salvant desnivells continuament, grimpant, menjant-te quilòmetres com si res i anar a jóc amb aquell regust que et fa sentir bé.
dissabte, 4 de setembre del 2010
Avui ens hem retrobat

Corrien els anys seixanta quan els meus pares varen decidir fer vacances en una masia, això que ara s'anomena "turisme rural". Doncs sí, els senyors Garcia en varen ser uns precursors; molt avançats al seu temps van saber oferir un espai, una convivència, un esperit de col•laboració i una bondat que, varen deixar emprempta en tots aquells que vam passar per aquell indret.

Avui ha estat el dia. És bonic veure com les coses bones et deixen una marca positiva. Tots teniem un bon record dels dies de la nostra infantesa passats a Cal Cucut. Fa pocs dies, la Sra. Garcia, la mare de la Gemma, va complir 90 anys i ho hem celebrat. Malauradament, hi faltava el pare Garcia. Tothom ha anat recordant coses d'aquells dies, a què jugàvem, els banys a la bassa, com feien cadena de galledes per omplir els dipòsits amb l'aigua del pou.
Abans de dinar hem anat al Castell de Vilademàger; hi ha una vista magnífica. A la tarda hem fet una passejada fins al Pla Novell; ens hem assegut sota els arbres, com en un petit paradís.
De vegades, s'han de seguir els impulsos...dimarts, 16 de març del 2010
dimarts, 9 de febrer del 2010
Ullets de Santa Llúcia
Subscriure's a:
Missatges (Atom)