Preu per preu, sabates grosses...

Al barri de Les Corts estan arranjant el carrer Emèrita Augusta. A la cantonada amb l'Avinguda Madrid hi han posat un rètol anunciant les obres.

Calia un rètol d'aquestes dimensions?

Si és que som desmesurats en tot. I, algú es va adonar de que la part escrita del rètol quedava tapada quasi per complet per l'arbre que hi ha al davant?

Ah, bé, des d'aquesta perspectiva es veu millor...

Aquestes fotos van ser fetes el dia 18 de novembre de 2008, quan encara hi havia fulles a l'arbre. A dia d'avui, l'arbre és pelat i permet veure més part de lletres.
Sembla que en aquest país fem les coses sense pensar. Ara toca així i tan li fa si és escaient o no... toca i prou.
Fa un parell o tres d'anys que van asfaltar el carrer on treballo i van eixamplar les voreres. Van deixar una via d'aparcament i una de circulació. El carrer fa una corva i la van deixar tan estreta que l'autobús tocava la vorera i fins i tot hi havia de pujar. Van haver de treure la pedra del canto i canviar-la per una altra d'esviaixada, que permetés més espai per als vehicles pesants. Tot i que s'havia advertit de que això passaria al cap d'obra i als enginyers... No n'aprendrem mai.

L'escombra

Dimecres 17 de setembre de 2008, 07:40 hores. Els escombriaires fan la seva feina. De fet, no sé si fan la seva feina o simplement empenyen una escombra i arrepleguen alguna cosa que, casualment, es troba en el seu camí; el de l'escombra, és clar.

Les escombres que duen no són cap meravella, però amb una mica de bona voluntat es pot aconseguir un bon resultat. La persona en qüestió ha passat l'escombra (que, per si no ho sabeu, és corvada) per la part corva per damunt d'un paper; el paper ni s'ha mogut; ha insistit sense èxit. Potser si ho hagués provat girant l'escombra i passant-hi les puntes hauria obtingut més bons resultats. Finalment, hi ha l'opció d'ajupir-se i agafar-lo amb la mà.

Quatre passes més enllà hi havia el sot d'un arbre amb la terra arrossegada fora, cap a la vorera i escampada per les rajoles; no hi ha manera de recollir la brossa sense necessitat d'escombrar la terra cap a fora del seu lloc? És cert que ajupir-se costa però… Suposo que deuen pensar que pel sou que cobren ja fan prou. Tot són maneres de veure les coses. Potser si la majoria treballés bé tindrien més força per demanar estar més ben remunerats. O potser ni tan sols així milloraria llur retribució. La conclusió de tot plegat és que, malgrat l'acció dels serveis de neteja, Barcelona continua estant bruta i deixada.

També hi ha la contra; si els ciutadans fossin més cívics, no caldria ajupìr-se a recollir els papers, les restes de cigarretes i tota mena de deixalles que els bípeds de la ciutat deixen anar sense miraments.

Podria, encara, extendre'm explicant la meva experiència dels dies de platja però, no cal ser redundant.

L'altra cara de la moneda.

Si us heu llegit l'apunt del civisme entendreu el perquè d'aquest títol.
Diumenge, 07:45 hores, estació de metro Sants Estació. Entrem al vagó. Fa una pudor d'alcohol (i no de cremar precisament) que tomba d'esquena; els peus s'enganxen a terra a cada pas i deixen anar un soroll com nyec, nyec. Aneu a saber quants diferents líquids deuen haver estat abocats en el transcurs de la nit.
I jo em pregunto: Qui no ha agafat una borratxera d'aquelles que perds el món de vista? Sí, segur que molts no l'heu agafada mai, però d'altres segur que sí. Ara bé, d'això a que cada cap de setmana (el fet que us explico avui l'he constatat en més ocasions) al metro sembli que s'hi hagin destil·lat litres i litres de licor i que n'hagi anat a parar més a fora que a dintre (tot per terra), hi ha una certa distància. És necesari arribar a aquest extrem per a gaudir d'unes hores de lleure? Potser sí que em faig gran, o potser n'he estat sempre, ja que mai no he tingut necessitat d'excedir-me d'aquesta manera dissabte rera dissabte.
De tota manera, cadascú que faci el que li sembli, però a casa seva; no cal que els altres haguem de patir els seus excessos. Malgrat tot, nosaltres hem anat a la nostra bola (com es diu ara) i ens ho hem passat la mar de bé: Collserola és preciós.

http://www.fontscollserola.com/

Torna el civisme?

Diumenge, 14:45 hores, estació de metro Sants Estació. Sortim del vagó i ens dirigim cap a les escales; hi ha cua per accedir a les escales mecàniques; com que veig que el meu amic fa intenció d'anar-hi, li pregunto: "Per aquí o per aquí?", tot assenyalant les escales mecàniques en el primer "aquí" i les d'obra en el segon "aquí". Convençuda que em diria que per les d'obra, em contesta que per les mecàniques. Penso: "bé, relaxarem les cames després de l'excursió que acabem de fer. Contra tot pronòstic, em trobo que tota la llargada de les escales mecàniques es composa d'una filera de persones ben arrenglerades a la dreta i un passadís net i diàfan a l'esquerra. Pugem les escales d'una tirada. Arribem a un segon tram d'escales mecàniques: Exactament la mateixa situació. Tercer i darrer tram: menys gent però ubicada exactament igual. No ens ho podem creure. Feia anys que no veia cosa semblant; al metro, als grans magatzems, o sigui on sigui que hi hagi escales mecàniques sempre hi ha algú entorpint el pas. Sí, ja sé que em direu: "doncs vés per les d'obra". Al metro les tens al costat de les mecàniques i és fàcil dedicir per unes o altres però en uns grans magatzems has de recórrer tota la planta per anar-les a trobar. També us diré que, de vegades, les escales d'obra del metro són un batibull de gent pujant i baixant per la dreta i per l'esquerra, de manera que tampoc és un exemple de civisme. Què hi farem!!

LA CURSA

Em fa mal el cul, bé… els glutis. Sembla que així queda més fi, oi? I com que està escrit en un lloc públic, tot i que no sé si ho llegeix gaire públic… hehehe. Doncs sí, l’edat i la química no perdonen. Sóc capaç de córrer 10 quilòmetres, això sí, en poc menys… molt poc menys d’una hora; i després ve allò del cruiximent. I a sobre, corre 6 quilòmetres sense aconseguir treure’t el flat de sobre. Si és que quan agafa… agafa. Però, i la gratificació final? Una beguda isotònica, una ampolla d’aigua mineral –de 33 cl, no fos cas que ens ofeguéssim- i un exemplar d'un diari esportiu. I no penseu que ho regalen, eh? Que la inscripcció costa els seus dinerons. Ah, m’oblidava, la samarreta de marca, també te la donen. I enguany van incloure amb la samarreta una memòria USB d’un GB amb cosetes gravades. Bé, tornem a la gratificació final: per a mi no hi ha millor gratificació que haver pogut participar i arribar en bot estat, que veient com m’anaven les polsacions, no ho tenia massa clar això del bon estat ;).

L’any passat, una monitora del gimnàs em va preguntar: "¿Te apuntas a la Cursa Bombers?" I no m’ho vaig pensar dues vegades. M’hi vaig apuntar i hi vaig participar. El mes de febrer d’enguany ja estava esperant que obrissin la inscripció. I ja està, a esperar que arribi el febrer del 2009.

http://www.cursabombers.com/

Incert !!!

Caminar, caminar, sempre caminar.
Camines i camines però mai no hi arribes.
Camines, et canses, reposes... i tornes a caminar
Tens gana, menges. Tens set, beus.
I camines, camines i camines però mai no hi arribes.
És l'infinit.

Estela, 1973

Un trosset de cor

Ja està, ja hem tornat. Egipte queda 2.900 quilòmetres lluny i la meva vida ha tornat a la “normalitat”; treballar, gimnàs, bugades, cuinar, mirar els correus… Però no, tot no s’acaba aquí. Els temples, els relleus, els geroglífics, les piràmides se m’han endut un trosset de cor. A mi no em contemplen 40 segles, com a Napoleó, a mi els 40 segles m’han captivat, embruixat, posseït. No puc continuar escrivint; així que intento plasmar les meves vivències, m’esborrono, se’m fa un nus a la gola i se m’humitegen els ulls; i em cau la gota, galta avall. I revisc el sotrac viscut al temple de Hatshepsut i al de Karnak i al d’Edfu i a les piràmides…

Hi ha moments de la teva vida que no pots explicar, que no entens ni tu mateixa, però que saps que són com són per algun motiu, per alguna cosa que algun dia descobriràs, o potser no. Sé que he de tornar a Egipte; sé que he d’anar de nou a embolcallar-me d’aquell misteri, d’aquella saviesa d’una gent observadora.

L’autocar que ens duia a l’aeroport s’allunyava d’aquell El Caire brut i caòtic i jo veia les Piràmides de Keops i de Kefren, mig borroses per la pol·lució, i sentia, amb el sisè sentit, que no em deien adéu, sino a reveure.
Fins aviat, Egipte.