Un trosset de cor

Ja està, ja hem tornat. Egipte queda 2.900 quilòmetres lluny i la meva vida ha tornat a la “normalitat”; treballar, gimnàs, bugades, cuinar, mirar els correus… Però no, tot no s’acaba aquí. Els temples, els relleus, els geroglífics, les piràmides se m’han endut un trosset de cor. A mi no em contemplen 40 segles, com a Napoleó, a mi els 40 segles m’han captivat, embruixat, posseït. No puc continuar escrivint; així que intento plasmar les meves vivències, m’esborrono, se’m fa un nus a la gola i se m’humitegen els ulls; i em cau la gota, galta avall. I revisc el sotrac viscut al temple de Hatshepsut i al de Karnak i al d’Edfu i a les piràmides…

Hi ha moments de la teva vida que no pots explicar, que no entens ni tu mateixa, però que saps que són com són per algun motiu, per alguna cosa que algun dia descobriràs, o potser no. Sé que he de tornar a Egipte; sé que he d’anar de nou a embolcallar-me d’aquell misteri, d’aquella saviesa d’una gent observadora.

L’autocar que ens duia a l’aeroport s’allunyava d’aquell El Caire brut i caòtic i jo veia les Piràmides de Keops i de Kefren, mig borroses per la pol·lució, i sentia, amb el sisè sentit, que no em deien adéu, sino a reveure.
Fins aviat, Egipte.