Avui ens hem retrobat

Feia molts anys que no ens veiem, de fet, amb la majoria no haviem coincidit en el temps, però si en el lloc: "Cal Cucut", a La Llacuna.

Corrien els anys seixanta quan els meus pares varen decidir fer vacances en una masia, això que ara s'anomena "turisme rural". Doncs sí, els senyors Garcia en varen ser uns precursors; molt avançats al seu temps van saber oferir un espai, una convivència, un esperit de col•laboració i una bondat que, varen deixar emprempta en tots aquells que vam passar per aquell indret.

Fa un parell d'anys em va començar a venir al cap el nom de la casa i el poble; era com un corcó que, de tant en tant, m'anava assetjant. Vaig decidir anar-hi. Recordava la Gemma, filla dels senyors Garcia; aniria a la casa i demanaria per ella, i a veure què passava. Però, on era la casa? Als afores de La Llacuna, sí, però jo hi havia estat quan tenia 6 i 7 anys; impossible saber-hi arribar. INTERNET!!! Vaig buscar a la xarxa, però la casa ja no funcionava com a turisme rural i no la vaig trobar; vaig escriure a una adreça de correu-e de la web de turisme de La Llacuna i no me'n van saber dir res; només em van informar de les cases disponibles... Següent pas: telefonar a l'Ajuntament de La Llacuna. Em van informar, amb pèls i senyals, de l'actual situació de la casa, que hi vivia la Gemma i com arribar-hi. M'ho vaig repensar: Com podia presentar-me en una casa dient que de petita havia fet vacances allà i que si això i que si allò? Ho vaig fer; hi vaig anar. M'acompanyava la fotocòpia d'unes fotos de l'any 1964; la Gemma hi sortia; jo també. Em vaig presentar i la Gemma es va recordar de mi. Vàrem xerrar una estona però ella i el seu marit, en Sebastià, havien de marxar. Al cap de poc temps, ens vam tornar a veure i ens vam posar una mica al dia de les nostres vides. Em va explicar que un xicot havia fet el mateix que jo, presentar-se d'improvís, i que, temps després havien organitzat una trobada. Va comentar que estaria bé organitzar-ne una altra.

Avui ha estat el dia. És bonic veure com les coses bones et deixen una marca positiva. Tots teniem un bon record dels dies de la nostra infantesa passats a Cal Cucut. Fa pocs dies, la Sra. Garcia, la mare de la Gemma, va complir 90 anys i ho hem celebrat. Malauradament, hi faltava el pare Garcia. Tothom ha anat recordant coses d'aquells dies, a què jugàvem, els banys a la bassa, com feien cadena de galledes per omplir els dipòsits amb l'aigua del pou.

Abans de dinar hem anat al Castell de Vilademàger; hi ha una vista magnífica. A la tarda hem fet una passejada fins al Pla Novell; ens hem assegut sota els arbres, com en un petit paradís.

De vegades, s'han de seguir els impulsos...

i després de la nevada...

... no hi ha paraules

Ullets de Santa Llúcia

Quan arriba el setembre les platges es van buidant de gent; els que lloguen gandules, patins d'aigua, caiacs, etc. acaben la temporada de negoci; els "xiringuitos" es desmunten, les dutxes deixen de rebre aigua i sembla que la soledat caurà damunt la sorra, inexorable, silenciosa, furtiva. Però no, no us cregueu tot el que us diuen; no us penseu que la platja d'hivern és solitària i trista, no. Ara la platja convida a passejar-hi, a llegir tranquil•lament, a trepitjar la sorra tèbia, a prendre el sol amb suavitat, a mullar-te els peus i les cames a l'aigua freda, freda, a banyar-t'hi si ets més agosarat (i n'hi ha d'agosarats!!!); és l'època en que el sol t'acarona suaument, amb delicadesa; el mar et parla, a tu; té temps per saber que ets allà, que l'has anat a veure, a barrejar-te amb les seves aigües. Les onades et porten caragolines, ullets de Santa Llúcia i t'entretens observant la sorra i els seus tresors. I no estàs sola, hi ha més gent com tu, que gaudeix amb aquestes petites coses, petites però penetrants, que et fan sentir viva. I quan t'has amarat de tota aquesta tendresa i t'has relaxat i deixat portar pel vol de les gavines, destapes una ampolla de cava i la comparteixes amb els amics; i munteu junts la paradeta per dinar; i munteu una tertúlia amb aquells amb qui us trobeu cada cap de setmana. I quan el sol comença a anar de baixa, potser has fet una petita migdiada, o potser has agafat la caixeta amb l'ull de vidre i has immortalitzat tot allò que et penetra la retina i no vols deixar escapar. Aquesta és la meva platja tranquil•la, d'aigües calmes uns dies i enfervorides d'altres, d'onades d'escuma blanca.

Oh arbre Sant...

S'han acabat les festes de Nadal, o d'hivern, no ho haurem de dir així a partir d'ara?
Carrers engalanats amb llums ecològics, botigues amb els seus pessebres, les seves garlandes de llums i decoracions diverses, els "Pares Noel" tocant la campana davant de certs establiments, els balcons il•luminats i amb "Pares Noel" penjats a la barana, els arbres de Nadal que veiem en alguns portals i a través d'algunes finestres.
Arbres de Nadal he dit? Fixeu-vos en l'esplendorositat dels arbres que l'Ajuntament ens ha posat repartits per la ciutat. Es componen d'un seguit de plaques reflectants, distribuides damunt d'una estructura en forma de con. De dia es veu una mena de superfície tornasolada sense cap mena de gràcia. De nit s'hi poden veure unes tires de llumets de color blau i groc que envolten el con, com els paral•lels envolten el globus terraqui. Els llums en qüestió fallen més que una escopeta de fira.
Per acabar-ho d'adobar, l'arbre està envoltat de tanques metàl•liques, talment com si d'una obra a mig fer es tractés.
I jo dic: si volen protegir-lo i que ningú no s'hi acosti, no quedaria més ornamental amb una tanca de fusta, ben feta, (com si fos feta expressament per a l'ocasió), i ben distribuida; doncs sembla que no, que amb unes tanques de les habituals de l'ajuntament i, ni tan sols formant un cercle més o menys regular, ja n'hi ha prou.
És clar, sóc massa exigent, o massa... no ho sé.

Bé, sort encara que també van distribuir uns galets gegants, amb llum interior, que tenien la seva gràcia. Vaja, la gràcia la van perdre el dia en que vaig veure que tenien patrocinador, una certa gallina del color de la neu.
Ja ho veieu, la pela és la pela.