dimarts, 9 de febrer de 2010

Ullets de Santa Llúcia

Quan arriba el setembre les platges es van buidant de gent; els que lloguen gandules, patins d'aigua, caiacs, etc. acaben la temporada de negoci; els "xiringuitos" es desmunten, les dutxes deixen de rebre aigua i sembla que la soledat caurà damunt la sorra, inexorable, silenciosa, furtiva. Però no, no us cregueu tot el que us diuen; no us penseu que la platja d'hivern és solitària i trista, no. Ara la platja convida a passejar-hi, a llegir tranquil•lament, a trepitjar la sorra tèbia, a prendre el sol amb suavitat, a mullar-te els peus i les cames a l'aigua freda, freda, a banyar-t'hi si ets més agosarat (i n'hi ha d'agosarats!!!); és l'època en que el sol t'acarona suaument, amb delicadesa; el mar et parla, a tu; té temps per saber que ets allà, que l'has anat a veure, a barrejar-te amb les seves aigües. Les onades et porten caragolines, ullets de Santa Llúcia i t'entretens observant la sorra i els seus tresors. I no estàs sola, hi ha més gent com tu, que gaudeix amb aquestes petites coses, petites però penetrants, que et fan sentir viva. I quan t'has amarat de tota aquesta tendresa i t'has relaxat i deixat portar pel vol de les gavines, destapes una ampolla de cava i la comparteixes amb els amics; i munteu junts la paradeta per dinar; i munteu una tertúlia amb aquells amb qui us trobeu cada cap de setmana. I quan el sol comença a anar de baixa, potser has fet una petita migdiada, o potser has agafat la caixeta amb l'ull de vidre i has immortalitzat tot allò que et penetra la retina i no vols deixar escapar. Aquesta és la meva platja tranquil•la, d'aigües calmes uns dies i enfervorides d'altres, d'onades d'escuma blanca.

Cap comentari: