Plata de lluna

sentir vs escoltar

2011-08-19T12:25:00.005+02:00

Ja fa bastants anys, de tant en tant en alguna conversa en castellà sortia un "no te escucho bien", quan en realitat el que es volia dir era "no te oigo bien"; aquella persona ja tenia, ja, la voluntat d'escoltar però no arribava a sentir res per molt que s'hi esforçava. Per tant, no sentia però sí que escoltava.
La cosa cada vegada és més preocupant. Fa un o dos anys vaig començar a constatar que aquest fet es donava molt més sovint i des de fa uns mesos, m'he adonat que a alguns catalans també els passa; de fet, fa bastants mesos que només trobo gent maleducada que no escolta, no sé si hi sent, però el que és segur és que no escolta. Ja no trobo ningú que no hi senti, ni en català ni en castellà. Veus algú que parla per telèfon i de sobte sents "no t'escolto" i penses: doncs penja i no li facis perdre el temps si no el vols escoltar; però, es clar, el que aquesta persona volia dir és que no l'està sentint. També m'he trobat amb algú que està fent proves de so per a alguna conferència i ben eixerit agafa el micròfon i etziba un "s'escolta?" i jo que entre dents contesto "d'escoltar s'escolta, si més no jo t'escolto, però no se sent gaire bé".
Em sembla que hem pedut un verb; algú m'ajuda a cercar-lo?

O2

2011-08-19T11:40:00.034+02:00

De vegades no saps què et passa, gaudeixes de la natura que t'envolta però no acabes de saber ben bé què és el que et manca. Ha arribat el moment de fer un gir, de canviar d'aires. Durant un dies hem canviat la nostra Mediterrània per uns Pirineus verds i humits, curulls d'una altra mena d'oxigen, que t'embriaga i et permet caminar hores i hores, pujant i baixant, salvant desnivells continuament, grimpant, menjant-te quilòmetres com si res i anar a jóc amb aquell regust que et fa sentir bé.

Avui ens hem retrobat

2010-09-04T22:22:00.033+02:00

Feia molts anys que no ens veiem, de fet, amb la majoria no haviem coincidit en el temps, però si en el lloc: "Cal Cucut", a La Llacuna.

Corrien els anys seixanta quan els meus pares varen decidir fer vacances en una masia, això que ara s'anomena "turisme rural". Doncs sí, els senyors Garcia en varen ser uns precursors; molt avançats al seu temps van saber oferir un espai, una convivència, un esperit de col•laboració i una bondat que, varen deixar emprempta en tots aquells que vam passar per aquell indret.

Fa un parell d'anys em va començar a venir al cap el nom de la casa i el poble; era com un corcó que, de tant en tant, m'anava assetjant. Vaig decidir anar-hi. Recordava la Gemma, filla dels senyors Garcia; aniria a la casa i demanaria per ella, i a veure què passava. Però, on era la casa? Als afores de La Llacuna, sí, però jo hi havia estat quan tenia 6 i 7 anys; impossible saber-hi arribar. INTERNET!!! Vaig buscar a la xarxa, però la casa ja no funcionava com a turisme rural i no la vaig trobar; vaig escriure a una adreça de correu-e de la web de turisme de La Llacuna i no me'n van saber dir res; només em van informar de les cases disponibles... Següent pas: telefonar a l'Ajuntament de La Llacuna. Em van informar, amb pèls i senyals, de l'actual situació de la casa, que hi vivia la Gemma i com arribar-hi. M'ho vaig repensar: Com podia presentar-me en una casa dient que de petita havia fet vacances allà i que si això i que si allò? Ho vaig fer; hi vaig anar. M'acompanyava la fotocòpia d'unes fotos de l'any 1964; la Gemma hi sortia; jo també. Em vaig presentar i la Gemma es va recordar de mi. Vàrem xerrar una estona però ella i el seu marit, en Sebastià, havien de marxar. Al cap de poc temps, ens vam tornar a veure i ens vam posar una mica al dia de les nostres vides. Em va explicar que un xicot havia fet el mateix que jo, presentar-se d'improvís, i que, temps després havien organitzat una trobada. Va comentar que estaria bé organitzar-ne una altra.

Avui ha estat el dia. És bonic veure com les coses bones et deixen una marca positiva. Tots teniem un bon record dels dies de la nostra infantesa passats a Cal Cucut. Fa pocs dies, la Sra. Garcia, la mare de la Gemma, va complir 90 anys i ho hem celebrat. Malauradament, hi faltava el pare Garcia. Tothom ha anat recordant coses d'aquells dies, a què jugàvem, els banys a la bassa, com feien cadena de galledes per omplir els dipòsits amb l'aigua del pou.

Abans de dinar hem anat al Castell de Vilademàger; hi ha una vista magnífica. A la tarda hem fet una passejada fins al Pla Novell; ens hem assegut sota els arbres, com en un petit paradís.

De vegades, s'han de seguir els impulsos...

i després de la nevada...

2010-03-16T22:05:00.038+01:00

... no hi ha paraules

Ullets de Santa Llúcia

2010-02-09T00:00:00.016+01:00

Quan arriba el setembre les platges es van buidant de gent; els que lloguen gandules, patins d'aigua, caiacs, etc. acaben la temporada de negoci; els "xiringuitos" es desmunten, les dutxes deixen de rebre aigua i sembla que la soledat caurà damunt la sorra, inexorable, silenciosa, furtiva. Però no, no us cregueu tot el que us diuen; no us penseu que la platja d'hivern és solitària i trista, no. Ara la platja convida a passejar-hi, a llegir tranquil•lament, a trepitjar la sorra tèbia, a prendre el sol amb suavitat, a mullar-te els peus i les cames a l'aigua freda, freda, a banyar-t'hi si ets més agosarat (i n'hi ha d'agosarats!!!); és l'època en que el sol t'acarona suaument, amb delicadesa; el mar et parla, a tu; té temps per saber que ets allà, que l'has anat a veure, a barrejar-te amb les seves aigües. Les onades et porten caragolines, ullets de Santa Llúcia i t'entretens observant la sorra i els seus tresors. I no estàs sola, hi ha més gent com tu, que gaudeix amb aquestes petites coses, petites però penetrants, que et fan sentir viva. I quan t'has amarat de tota aquesta tendresa i t'has relaxat i deixat portar pel vol de les gavines, destapes una ampolla de cava i la comparteixes amb els amics; i munteu junts la paradeta per dinar; i munteu una tertúlia amb aquells amb qui us trobeu cada cap de setmana. I quan el sol comença a anar de baixa, potser has fet una petita migdiada, o potser has agafat la caixeta amb l'ull de vidre i has immortalitzat tot allò que et penetra la retina i no vols deixar escapar. Aquesta és la meva platja tranquil•la, d'aigües calmes uns dies i enfervorides d'altres, d'onades d'escuma blanca.

Oh arbre Sant...

2010-01-10T23:52:00.015+01:00

S'han acabat les festes de Nadal, o d'hivern, no ho haurem de dir així a partir d'ara?
Carrers engalanats amb llums ecològics, botigues amb els seus pessebres, les seves garlandes de llums i decoracions diverses, els "Pares Noel" tocant la campana davant de certs establiments, els balcons il•luminats i amb "Pares Noel" penjats a la barana, els arbres de Nadal que veiem en alguns portals i a través d'algunes finestres.
Arbres de Nadal he dit? Fixeu-vos en l'esplendorositat dels arbres que l'Ajuntament ens ha posat repartits per la ciutat. Es componen d'un seguit de plaques reflectants, distribuides damunt d'una estructura en forma de con. De dia es veu una mena de superfície tornasolada sense cap mena de gràcia. De nit s'hi poden veure unes tires de llumets de color blau i groc que envolten el con, com els paral•lels envolten el globus terraqui. Els llums en qüestió fallen més que una escopeta de fira.
Per acabar-ho d'adobar, l'arbre està envoltat de tanques metàl•liques, talment com si d'una obra a mig fer es tractés.
I jo dic: si volen protegir-lo i que ningú no s'hi acosti, no quedaria més ornamental amb una tanca de fusta, ben feta, (com si fos feta expressament per a l'ocasió), i ben distribuida; doncs sembla que no, que amb unes tanques de les habituals de l'ajuntament i, ni tan sols formant un cercle més o menys regular, ja n'hi ha prou.
És clar, sóc massa exigent, o massa... no ho sé.

Bé, sort encara que també van distribuir uns galets gegants, amb llum interior, que tenien la seva gràcia. Vaja, la gràcia la van perdre el dia en que vaig veure que tenien patrocinador, una certa gallina del color de la neu.
Ja ho veieu, la pela és la pela.

Així som els humans

2009-05-24T20:42:00.031+02:00

Suposo que les imatges parlen per elles mateixes.

Dia 24 de maig de 2009. Som al pantà de Sau. Aquest cap de setmana hem fet la sortida de pares del cau. Aquest matí estava prevista una petita excursioneta fins al pantà de Sau, a la riba del qual es faria la reunió amb els caps i després dinariem. Donat que no ens hem pogut quedar a dinar on teniem previst, per circumstàncies que no vénen al cas, hem anat un xic més enllà, on ens han dit que hi havia una mica de platgeta i podriem estar bé. La platgeta en qüestió és aquest paratge desolador i depriment.

Què ho fa que els humans anem deixant aquest rastre per allà on passem? És perquè el nostre olfacte és incapaç de seguir un rastre olorós, com tants altres mamífers? Som tan prepotents que hem de deixar constància de que hem estat a tal o tal altre lloc?

El problema gros de tot això és que els qui embruten són els adults que se suposa que han de donar exemple als infants, futur de la nostra societat. Si no comencem per educar als educadors, no arribarem enlloc de profit. Com volem que algú aprengui a separar les deixalles segons les seves característiques (paper, vidre, plàstic, orgànic) si ni tan sols sap que són deixalles, que no són guarniments de la natura?

Preu per preu, sabates grosses...

2009-01-14T23:26:00.011+01:00

Al barri de Les Corts estan arranjant el carrer Emèrita Augusta. A la cantonada amb l'Avinguda Madrid hi han posat un rètol anunciant les obres.

Calia un rètol d'aquestes dimensions?

Si és que som desmesurats en tot. I, algú es va adonar de que la part escrita del rètol quedava tapada quasi per complet per l'arbre que hi ha al davant?

Ah, bé, des d'aquesta perspectiva es veu millor...

Aquestes fotos van ser fetes el dia 18 de novembre de 2008, quan encara hi havia fulles a l'arbre. A dia d'avui, l'arbre és pelat i permet veure més part de lletres.
Sembla que en aquest país fem les coses sense pensar. Ara toca així i tan li fa si és escaient o no... toca i prou.
Fa un parell o tres d'anys que van asfaltar el carrer on treballo i van eixamplar les voreres. Van deixar una via d'aparcament i una de circulació. El carrer fa una corva i la van deixar tan estreta que l'autobús tocava la vorera i fins i tot hi havia de pujar. Van haver de treure la pedra del canto i canviar-la per una altra d'esviaixada, que permetés més espai per als vehicles pesants. Tot i que s'havia advertit de que això passaria al cap d'obra i als enginyers... No n'aprendrem mai.

L'escombra

2008-09-18T00:20:00.006+02:00

Dimecres 17 de setembre de 2008, 07:40 hores. Els escombriaires fan la seva feina. De fet, no sé si fan la seva feina o simplement empenyen una escombra i arrepleguen alguna cosa que, casualment, es troba en el seu camí; el de l'escombra, és clar.

Les escombres que duen no són cap meravella, però amb una mica de bona voluntat es pot aconseguir un bon resultat. La persona en qüestió ha passat l'escombra (que, per si no ho sabeu, és corvada) per la part corva per damunt d'un paper; el paper ni s'ha mogut; ha insistit sense èxit. Potser si ho hagués provat girant l'escombra i passant-hi les puntes hauria obtingut més bons resultats. Finalment, hi ha l'opció d'ajupir-se i agafar-lo amb la mà.

Quatre passes més enllà hi havia el sot d'un arbre amb la terra arrossegada fora, cap a la vorera i escampada per les rajoles; no hi ha manera de recollir la brossa sense necessitat d'escombrar la terra cap a fora del seu lloc? És cert que ajupir-se costa però… Suposo que deuen pensar que pel sou que cobren ja fan prou. Tot són maneres de veure les coses. Potser si la majoria treballés bé tindrien més força per demanar estar més ben remunerats. O potser ni tan sols així milloraria llur retribució. La conclusió de tot plegat és que, malgrat l'acció dels serveis de neteja, Barcelona continua estant bruta i deixada.

També hi ha la contra; si els ciutadans fossin més cívics, no caldria ajupìr-se a recollir els papers, les restes de cigarretes i tota mena de deixalles que els bípeds de la ciutat deixen anar sense miraments.

Podria, encara, extendre'm explicant la meva experiència dels dies de platja però, no cal ser redundant.

L'altra cara de la moneda.

2008-06-18T08:25:00.007+02:00

Si us heu llegit l'apunt del civisme entendreu el perquè d'aquest títol.
Diumenge, 07:45 hores, estació de metro Sants Estació. Entrem al vagó. Fa una pudor d'alcohol (i no de cremar precisament) que tomba d'esquena; els peus s'enganxen a terra a cada pas i deixen anar un soroll com nyec, nyec. Aneu a saber quants diferents líquids deuen haver estat abocats en el transcurs de la nit.
I jo em pregunto: Qui no ha agafat una borratxera d'aquelles que perds el món de vista? Sí, segur que molts no l'heu agafada mai, però d'altres segur que sí. Ara bé, d'això a que cada cap de setmana (el fet que us explico avui l'he constatat en més ocasions) al metro sembli que s'hi hagin destil·lat litres i litres de licor i que n'hagi anat a parar més a fora que a dintre (tot per terra), hi ha una certa distància. És necesari arribar a aquest extrem per a gaudir d'unes hores de lleure? Potser sí que em faig gran, o potser n'he estat sempre, ja que mai no he tingut necessitat d'excedir-me d'aquesta manera dissabte rera dissabte.
De tota manera, cadascú que faci el que li sembli, però a casa seva; no cal que els altres haguem de patir els seus excessos. Malgrat tot, nosaltres hem anat a la nostra bola (com es diu ara) i ens ho hem passat la mar de bé: Collserola és preciós.

http://www.fontscollserola.com/

Torna el civisme?

2008-06-18T08:20:00.008+02:00

Diumenge, 14:45 hores, estació de metro Sants Estació. Sortim del vagó i ens dirigim cap a les escales; hi ha cua per accedir a les escales mecàniques; com que veig que el meu amic fa intenció d'anar-hi, li pregunto: "Per aquí o per aquí?", tot assenyalant les escales mecàniques en el primer "aquí" i les d'obra en el segon "aquí". Convençuda que em diria que per les d'obra, em contesta que per les mecàniques. Penso: "bé, relaxarem les cames després de l'excursió que acabem de fer. Contra tot pronòstic, em trobo que tota la llargada de les escales mecàniques es composa d'una filera de persones ben arrenglerades a la dreta i un passadís net i diàfan a l'esquerra. Pugem les escales d'una tirada. Arribem a un segon tram d'escales mecàniques: Exactament la mateixa situació. Tercer i darrer tram: menys gent però ubicada exactament igual. No ens ho podem creure. Feia anys que no veia cosa semblant; al metro, als grans magatzems, o sigui on sigui que hi hagi escales mecàniques sempre hi ha algú entorpint el pas. Sí, ja sé que em direu: "doncs vés per les d'obra". Al metro les tens al costat de les mecàniques i és fàcil dedicir per unes o altres però en uns grans magatzems has de recórrer tota la planta per anar-les a trobar. També us diré que, de vegades, les escales d'obra del metro són un batibull de gent pujant i baixant per la dreta i per l'esquerra, de manera que tampoc és un exemple de civisme. Què hi farem!!

LA CURSA

2008-04-06T19:16:00.014+02:00

Em fa mal el cul, bé… els glutis. Sembla que així queda més fi, oi? I com que està escrit en un lloc públic, tot i que no sé si ho llegeix gaire públic… hehehe. Doncs sí, l’edat i la química no perdonen. Sóc capaç de córrer 10 quilòmetres, això sí, en poc menys… molt poc menys d’una hora; i després ve allò del cruiximent. I a sobre, corre 6 quilòmetres sense aconseguir treure’t el flat de sobre. Si és que quan agafa… agafa. Però, i la gratificació final? Una beguda isotònica, una ampolla d’aigua mineral –de 33 cl, no fos cas que ens ofeguéssim- i un exemplar d'un diari esportiu. I no penseu que ho regalen, eh? Que la inscripcció costa els seus dinerons. Ah, m’oblidava, la samarreta de marca, també te la donen. I enguany van incloure amb la samarreta una memòria USB d’un GB amb cosetes gravades. Bé, tornem a la gratificació final: per a mi no hi ha millor gratificació que haver pogut participar i arribar en bot estat, que veient com m’anaven les polsacions, no ho tenia massa clar això del bon estat ;).

L’any passat, una monitora del gimnàs em va preguntar: "¿Te apuntas a la Cursa Bombers?" I no m’ho vaig pensar dues vegades. M’hi vaig apuntar i hi vaig participar. El mes de febrer d’enguany ja estava esperant que obrissin la inscripció. I ja està, a esperar que arribi el febrer del 2009.

http://www.cursabombers.com/

Incert !!!

2008-03-31T23:38:00.007+02:00

Caminar, caminar, sempre caminar.
Camines i camines però mai no hi arribes.
Camines, et canses, reposes... i tornes a caminar
Tens gana, menges. Tens set, beus.
I camines, camines i camines però mai no hi arribes.
És l'infinit.

Estela, 1973

Un trosset de cor

2008-03-19T22:46:00.009+01:00

Ja està, ja hem tornat. Egipte queda 2.900 quilòmetres lluny i la meva vida ha tornat a la “normalitat”; treballar, gimnàs, bugades, cuinar, mirar els correus… Però no, tot no s’acaba aquí. Els temples, els relleus, els geroglífics, les piràmides se m’han endut un trosset de cor. A mi no em contemplen 40 segles, com a Napoleó, a mi els 40 segles m’han captivat, embruixat, posseït. No puc continuar escrivint; així que intento plasmar les meves vivències, m’esborrono, se’m fa un nus a la gola i se m’humitegen els ulls; i em cau la gota, galta avall. I revisc el sotrac viscut al temple de Hatshepsut i al de Karnak i al d’Edfu i a les piràmides…

Hi ha moments de la teva vida que no pots explicar, que no entens ni tu mateixa, però que saps que són com són per algun motiu, per alguna cosa que algun dia descobriràs, o potser no. Sé que he de tornar a Egipte; sé que he d’anar de nou a embolcallar-me d’aquell misteri, d’aquella saviesa d’una gent observadora.

L’autocar que ens duia a l’aeroport s’allunyava d’aquell El Caire brut i caòtic i jo veia les Piràmides de Keops i de Kefren, mig borroses per la pol·lució, i sentia, amb el sisè sentit, que no em deien adéu, sino a reveure.
Fins aviat, Egipte.

L'espineta

2008-03-08T17:54:00.005+01:00

Han passat més de 26 anys. Egipte ens esperava amb els braços oberts… ens esperava? Nooo, nosaltres esperavem anar a Egipte; bitllets comprats, vacunes posades; quina lluna de mel ens esperava!!! El nostre destí no era anar-hi en aquella ocasió. La política sempre ho embolica tot. Ens havien llançat un gerro d’aigua freda; el viatge s’havia anul·lat. Menys sort va tenir l’aleshores president del país, Anwar el-Sadat -Premi Nobel de la Pau l’any 1978, juntament amb Menachem Begin-. Els musulmans integristes van acabar amb la seva vida el 6 d’octubre del 1981.
Tornem a tenir els bitlles comprats, les vacunes ja no calen i no serà una lluna de mel… o potser sí, tot és qüestió de sentiments.
Dilluns 10 de març, Barcelona-Luxor. Creuer pel Nil, Karnak, Vall dels Reis, Temple de Hathshepsut, Abu Simbel, Aswan, Piràmides i Esfinx de Giza…

Ens veiem a la tornada.
Sigueu feliços.

Un pou de saviesa...

2008-03-02T18:30:00.004+01:00

Avui hem fet una altra de les sortides que en Marcel ens convida a fer per Collserola, per ubicar les fonts amb coordenades i documentar-ho a internet.

Ens ha acompanyat en Miquel Tormos, autor del llibre Camins d’aigua. És un plaer sentir-lo explicar històries de les fonts, de l'entorn, de les cases i els seus habitants, de les seves experiències acumulades tots aquests anys que s’ha dedicat a recórrer la serra documentant fonts i retrobant-ne algunes que havien quedat amagades per la vegetació. Se li nota com gaudeix fent aquesta tasca i com gaudeix parlant-ne; és una entrega amb cor i ànima.

Gràcies, Miquel, per compartir-ho amb nosaltres.

Hores, minuts, segons...

2008-02-29T21:14:00.004+01:00

Set de la tarda. Tinc gana.
Ell - No volies fer pizza, l'altre dia?
Ella - Sí, va, avui pizza per sopar... amb cansalada.
Ell - I ens partim el fricandó que queda.
Ella - Això... pizza de fricandó.
Unes quantes bestieses més i miro el correu-e. Ja t'has enganxat. Recuperes una antiga adreça de correu electrònic que s'havia bloquejat, notifiques el canvi d'adreça que t'ha obligat a fer Ono, entres en aquell bloc que vas crear fa un any i no t'has tornat a mirar més.
Nou de la nit. He canviat l'aspecte del bloc, noves configuracions, nous colors, més gana... Vaig a fer la pizza.